Aquest bloc és un petit calaix de sastre d'imatges i sensacions de la meva percepció del món per un forat

dimecres, 31 de març del 2010

SETMANA SANTA

Aparició de la lluna el dia 30 de març de 2010 vista des de el balcó de casa

Aci us deixo la primera lluna plena de Primavera
en el moment que tot just es disposava a il·luminar el mantell blau enfosquit del mar que acaricia cada dia els meus peus amb la seva escuma blanca.
Bones vacances primaverals!!

dimarts, 30 de març del 2010

UN ANEGUET VIATGER (3)





UNA GRANJA A MIDA

La meva germana va arribar a Badalona amb el nostre estimat ànec. Tenia un altre cop un problema domèstic així que vaig haver de posar la meva imaginació en marxa .

Dilluns mateix vaig organitzar una granja d’animals domèstics de corral. Vaig tenir un parell de seguidors d’entrada i després molts més. El lloc del meu treball era en plena muntanya i estàvem rodejats de vegetació per totes parts, boscos, estanys plens d’aigua, arbres centenaris, i en un lloc adequat i no gaire amagat un parell de gàbies d’obra força grans , era el lloc idoni per a construir aquell embrió de Granja. Ens animàrem i estones lliures vam començar a netejar els habitacles, els vam desinfectar i començàrem a pintar. Quin entusiasme!!. Anàvem plens de pintura i el bon humor ens animava a seguir. En una setmana ho vam tenir enllestit.

Ara havíem d’aconseguir més animals però de moment teníem un ànec completament consentit i els que visitaven la granja quedaven embadalits amb la història, amb tot aquesta fama que ja tenia l'ànec, li havíem de posar un nom i entre tots decidírem posar-li el nom de “Fritz Saturnino”. A la Granja hi posàrem uns responsables que eren els grangers i cuidaven la granja, organitzava les visites,.., Quines cues es formaven per assistir als moviments de bec de'n Fritz.

Al cap d’un temps, d’un experiment d’incubadores, ens van sortir pollets de gallina. I els vam deixar a la gàbia , ja teníem sis pollets i un ànec.

Tots els animals de la granja van anar creixent i els xiquets estaven contentíssims amb aquells animalons. Els pollets es van convertir en quatre gallines i dos galls. Més tard va arribar un porquet, però no el vam acceptar, no sabíem on posar-lo.

Ara només ens faltava trobar parella pel pobret ànec . Cosa que es va produir al cap de poc temps quan una xiqueta va anar a Galícia i els pares li van comprar un ànec i en veure que teníem una granja el va portar i així ja vam tenir la parelleta.

Quan va acabar el curs, els animalons es van quedar a la granja i jo ja no me’n vaig cuidar més. Tenia altres obligacions. La granja va seguir creixent i si no l’han enderrocat encara hi deu ser. Després d'aquest afer ja no he volgut saber res d’animals de ploma.

dilluns, 29 de març del 2010

SOL IXENT PRIMAVERAL

Diumenge dia 28 de març, el sol il·lumina el meu entorn amb energia primaveral . M'he llevat molt positiu i he fet la meva salutació al sol .
El sol cada vegada ix més al nord.

divendres, 26 de març del 2010

UN ANEGUET VIATGER (2)



Estava dins de l’aula; s’havia acabat el curs i només quedava un aneguet ja crescudet i jo. Me’l mirava amb ulls incrèduls: “Com és que ningú t’ha volgut?” “Què faré amb tu ara?” El pobre ànec em mirava amb uns ulls tristos. Notava que aviat estaria abandonat i no tenia cap lloc on refugiar-se.

Em sentia responsable d’aquella criatura, al cap i la fi tot era culpa meva, em vaig deixar portar per les circumstàncies i no vaig ser prou fort per donar una negativa i deixar-lo a la botiga. Ara no el podia abandonar, havia de prendre una solució el més aviat possible. Primer vaig anar a buscar el conserge i li comentà l’afer , ell em comprengué i es va comprometre a guardar-me l’ànec un parell de dies , fins dilluns. Tenia dos dies per poder pensar on podia encabir l’ànec.

Dilluns de bon matí vaig contractar un taxi i amb una capsa preparada per portar l’ànec, em vaig dirigir a l’escola , posà l’ànec dintre la capsa de cartró i donà l'adreça de casa al taxista. No volia que el taxista veiés l’ànec , em feia vergonya anar amb un ànec pel món , però l’ànec no en tenia gens ni mica de vergonya i quan ja arribava a Badalona va i treu el cap fora de la capsa i...nyec, nyec, nyec... El taxista es gira i veu el coll i cap blanc de l’ànec i em diu:” Aquests animals són molt bons defensors de les llars” , Jo li contestà “ Si, per això l’he anat a buscar , perquè em defensi la casa” Ja vam convertir en oca un ànec blanc i espantadís.

Arribem a l’apartament i .... deixo l’ànec a la cambra de bany, omplo la banyera amb una mica d’aigua perquè es pogués netejar i descansar després del viatge en taxi. L’ànec comença a espolsar les plomes i em deixa tota la cambra de bany mullada, surt i camina per la casa..., em deixa presents on li sembla...El meu pis s’ha convertit en un tres i no res en una corralina. Vaja! He de trobar una solució!!.

Havia d’anar com cada estiu a un poble de Lleida on vivien els meus pares i la meva germana. Preparo les maletes, la capsa amb l’ànec i compro un bitllet pel tren Talgo per anar a Lleida , així aniríem més ràpid i més còmode, l’ànec i jo. Els altres trens eren de seients de fusta i tardaven el doble de temps per fer el mateix recoregut.

Deixo l’ànec a una terrasseta de la casa del poble a prop on dormia jo, així em podia cuidar de l’aneguet i tots dos ens trobàvem més acompanyats.

Molts matins caminava pels marjals buscant caragolins , que és el caviar dels ànecs , ell m’ho agraïa molt. Es posava tant content que de seguida el sentia cridar: nyec, neyc, nyec..., i a seguir-me per tota la terrassa.

D ‘aquesta manera amb bona pau i harmonia vam passar tot l’estiu l’aneguet i jo. En començar el mes el setembre vaig deixar l'ànec a casa de la meva germana i jo tornà a Badalona a treballar.

El nou curs el començava a una nova escola, aquesta vegada ubicada molt més a prop de casa , una escola de Badalona. Portava més d'un mes treballant molt feliç i tranquil, quan rebo una trucada telefònica de la meva germana ...

dijous, 25 de març del 2010

BACALLÀ DE QUARESMA


Demà dia 26 de març és l’últim divendres de la quaresma abans que comenci la Setmana Santa i aprofito l’avinentesa per a suggerir un plat típic que feia la meva "padrina" els divendres assenyalats de la quaresma i sempre per Divendres Sant i que jo sempre el cuino pel dia de l'antiga celebració de la festivitat de la Mare de Déu dels Dolors :

El bacallà de quaresma

Ingredients que necessitem per persona

Un tros gran de bacallà.
Un ou dur
Una carxofa
Ametlles, all i julivert per la picada
Farina , oli i ceba

Confecció del plat

Partim la carxofa en quatre trossos i la posem a bullir, la reservem.
Els ous el fem durs i els reservem
Arrebossem amb farina el bacallà i el fregim en una paella, quan està fregit el posem en una cassola. Amb l’oli que ha sobrat fregim la ceba ratllada i afegim una o dues cullerades de farina. Fem la picada amb 9 ametlles , dos alls escalivats i julivert ,omplim el morter amb aigua freda i ho afegim a la paella, procurant que quedi una salsa blanca i sense grumolls,com si fos salsa bexamel.

A continuació afegim els ous durs partits per la meitat i els trossos de carxofa a la cassola junt amb el bacallà després tirem la salsa blanca de la paella per damunt. Ho barregem i ho escalfem una mica i ja ho podem presentar.

És un plat propi de quaresma de les terres de Lleida, principalment de la zona de Pinyana.

Nota.- N'hi ha que afegeixen prunes o panses. La meva "padrina" ho allargava posant patates tallades a rodanxes.

dimecres, 24 de març del 2010

UN ANEGUET VIATGER (1)

Ànec trobat davant d'una botiga de joguines a la Rambla Prim


Era l’any 1972, una primavera en el Corte Inglés. Aquests magatzems van patrocinar un concurs de vaixells de paper. En aquell temps em dedicava a donar classes de Primària i vaig proposar als alumnes de participar en el concurs de vaixells. Tots es van entusiasmar , així que ens vàrem posar tot seguit a treballar amb diferents classes de paper , llapis , colors, tisores i pegament ; tots ens vàrem dedicar a fer retallables i muntar vaixells a quin millor.

Al cap d’uns dies ja teníem un gran estol de diferents tipus de vaixells:barquetes de pesca, vaixells de vapor, caravel•les, portaavions, destructors, ... fins i tot vam aconseguir recrear el Titànic.

Amb tota la quantitat de vaixells de paper ens dirigírem als famosos magatzems de la plaça Catalunya. Cercant el lloc on havíem d’entregar tot el nostre estol, els nens que m’acompanyaven van veure uns aneguets vius, tots groguets, que els tenien a la venda i es varen quedar bocabadats mirant-los: “ Ernesto, compra’ns un aneguet per la classe” . “ El cuidarem molt bé entre tots”.Jo era molt jove i davant d’aquelles pregàries d’aquells xiquets vaig caure en la temptació i vaig comprar un aneguet d'aquells per la classe.

Així una vegada vam entregar els vaixells al magatzems i aplegàrem a l’escola amb l’aneguet, tota la mainada que es trobava a l’escola ens van rebre amb una gran alegria en veure que arribàvem acompanyats.

Vàrem fer torns per cuidar l’animaló i cada dia un xiquet se l’emportava a casa . Després quan tronava a l'escola, l’aneguet participava de totes les activitats escolars, jugava al patí amb els alumnes, estava a clase al seu lloc assignat , potser fins i tot diria jo que era el ser viu que més atent estava i el que escoltava amb més afició tot el que es deia.

Pels caps de setmana vam fer llistat per saber a quina casa estaria hostatjat , va venir la Setmana Santa i se'n va anar de vacances a casa d'un alumne. Tothom volia tenir l'aneguet a casa. Jo estava cofoi, tot anava molt bé, no m'havia de preocupar de res; l'aneguet anava canviant el plomatge i passava del color groc intens a un color blanc i s'anava poblant de plomes cada vegada més llargues, cada dia es feia més gran i ja començava a no estar-se quiet al cabàs que li teníem assignat.

Va arribar el mes de juny i amb ell el final de curs i.... tots els nois i noies van marxar de vacances i ningú se'n recordava d'emportar-se el pobret ànec de vacances i jo veia desesperat com l’aneguet es quedava sol a classe. Només quedàvem ell i jo . Què podia fer? Me l’havia d’endur a casa? Em tindria lligat tot l’estiu? Havia d’anar de viatge de vacances amb ell?...

dilluns, 22 de març del 2010

UN ESCRIPTOR VALENCIÀ

Portada de Ramon Rogent

Editorial: Albertí Editor , Barcelona 1958
Nova col·lecció lletres, nº 40
Fa un dies aní al Mercat de Sant Antoni i trobà aquest recull de contes , Mirà la contra portada i veig uns autors que em cridaren molt l'atenció.
El pròleg de Joan Fuster, un conte de Vicent Andrés Estellés i enmig d' aquests autors hi podem veure a Xavier Casp i Miquel Adlert i altres.
L'autor que més em copsà va ser en Xavier Casp, del qual no havia llegit res i només sabia d'ell el que vaig llegir en l'obituari del diari Levante de València.
La biografia de Xavier Casp és molt curiosa nascut l'any 1915 a Carlet ( Ribera Alta), fundà l'any 1944 , en plena època franquista ,amb el seu inseparable amic Adlert, l'editorial Torre, on publicà els primers llibres en català.
Poeta i escriptor fecund , consagrat a la llengua catalana, participà en nombrosos jocs florals des de l'any 1934. Abans de la guerra formà part el Rat Penat i després de la guerra l'expulsaren d'aquesta organització a causa de les seves idees esquerranes i republicanes.
En la seva editorial Torre publicaren llibres autors com: Joan Fuster, Enric Valor, Vicent Andrés Estellés...i ell mateix era un gran defensor de la unitat de la llengua.
Als anys setanta junt amb el seu amic Adlert tornen a formar part del Rat Penat i es convertirà en un activista polític d'Unió Valenciana i impulsor de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, formarà part acadèmica de les normes del Puig , per diferenciar el valencià del català i després rectificarà tota la seva obra poètica reescribint-la a la llengua valenciana seguint les normes del Puig.
L'any 2001 , acceptarà entrar a l' Acadèmia Valenciana de la Llengua ( aquí podem veure la intel·ligència política de Zaplana), fet que li crearà enemistats amb els blavers., que l'acusaran de traïdor.
L'any 2002 presentà la seva dimissió per motius de salut i morí l'11 de novembre de 2004.

divendres, 19 de març del 2010

RAMONA

Dijous dia 18 de març vaig sortir prompte de casa per anar de visita a les Terres de Ponent. Feia temps que no veia la meva germana i també tenia desitjos de sentir olors de terra endins.

Quan tornava després de dinar vaig tornar per Balaguer i quan el meu cotxe va passar per la riba dreta del riu, em va venir el record del curs que vaig estar a l'internat de les Escoles Pies treballant de "ayo", i de com el pare Joan tenia per costum cada matí al despertar-nos posar música de discs antics per fer més amè l'hora de llevar-nos i d'anar a les dutxes.

Una de les cançons que mès vaig sentir en aquella temporada va ser aquesta.

dijous, 18 de març del 2010

LA POR DE L'ESPERA

Llum d'oli ( xinxeta segons l'àvia) , S'utilitzava per il·luminar les ànimes dels sants i dels avantpassats

Per motius de feina del meu pare, tota la meva família es va traslladar d'un poblet de Lleida a la ciutat de Badalona , quan jo només tenia sis anys.

El meu pare era encarregat de fàbrica tèxtil, en aquell temps l'encarregat principal d'una fàbrica era la mà dreta del director i normalment vivien ell i tota la família en una casa propietat de la mateixa fàbrica . Per aquesta causa vam anar a viure a un casalot gran i feréstec . amb patí exterior, soterrani grandiós, i portes immenses..
Eren els anys 50 , a les postrimeries de l’època de l’estraperlo, encara hi havia la cartilla de racionament, la qual no donava suficient alimentació per les cinc boques que érem a casa. El meu pare algun dissabte que no treballava agafava el tren i anava a algun poble del Vallès a comprar oli, pa, carn , verdura... i la meva mare, la padrina, la meva germana i jo ens quedàvem a casa esperant-lo.
Molts dies es feia fosc i el meu pare encara no tornava, la llum de la casa era molt minsa, aleshores tots quatre ens recollíem en una sala a la llum d’una xinxeta o llumeneta d’oli i l’àvia que era la que més sabia d'oracions i encanteris començava a resar:

Avui és el dia,
Avui és el mes,
El Vicenç fora de casa és.
Els àngels que l'acompanyen són trenta tres
La seva sang que no sigui derramada.
La seva carn que no sigui matxucada.
La capa de sant Joan
l’abrigui darrere i davant.
La capa de Sant Pere
l’abrigui davant i darrere.
El "manto" de la Verge Maria
l'abrigui de nit i de dia.
Gloriós Sant Antoni
Gloriós Sant Rafel
Ens guardi de prendre mal.
Amen

I tot això entre les ombres allargassades i el silenci abassegador d’aquell casalot aïllat del món i a la meva ment se’m formaven imatges angunioses del meu pare mort en baixar del tren i el seu cap matxucat i en un toll de sang. Les llàgrimes em saltaven i no estava tranquil fins que ja de negra nit el meu pare carregat i somrient obria la porta tot feliç amb els aliments adquirits ves a saber a quin preu.
Han passat els anys i no puc esborrar de la meva ment aquesta part tètrica d'aquella oració.

dimecres, 17 de març del 2010

CALA NAIARA

Pels camins de sorra matinals passo moltes vegades a prop de la cala Naiara. És una cala nudista- naturista. Un veritable paradís enmig de roques d'una escullera artificial construïda per a controlar els embats del mar.

Aquesta cala crida l'atenció pels colors vius i lluminosos que hi ha a l'entrada i ens convida a entrar. Te n'adones de seguida de la frase escrita per un noia naturista de Montgat, anomenada Naiara . Quin nom més poètic el de Naiara. Un nom que ens transporta a indrets llunyans i ens convida a somniar. A l'hivern de l'any 2009 el mar amb els seus temporals , va deixar la cala sense un gra de sorra. Aquell paradís de sol i arena havia desaparegut. Només es podia prendre el sol enfilats en roques i sense poder-se banyar ni nedar.
En quedar-se sense sorra la cala , han deixat compartir la platja de la barca L'Altra Maria, de manera que ara conviuen els partidaris de la platja nudista i els partidaris de la platja tèxtil.
Per fi la Natura amb els seus embats de mar , deixant sense sorra i convertint una petita cala en un escullera de rocam, ha fet que puguin conviure tots els banyistes sense cap diferència. Ja no hi ha cap ghetto de nudistes a Montgat.

dimarts, 16 de març del 2010

EL MIRACLE DE MORELLA

Fa uns anys vaig anar a Morella seguint la petjada del Dip del carlista Cabrera, el Tigre del Maestrazgo ( segons el llibre d' Històries Naturals de Joan Perucho). Em vaig hospedar a una fonda que hi havia al carrer de la Verge de Vallivana , des de la meva habitació veia un retaule de rajola de Manises, que donava l'explicació d'un miracle ocorregut al Nª 16 d'aquell carrer.
Entre la novel·la de Perucho i el miracle del sant , aquesta població em va semblar fascinant.

Com que vaig estar uns dies em va interessar molt l'autenticitat d'aquest fet. A la part baixa de la ceràmica veié una porta amb gelosies i tot era fosc. Així que agafà la càmera i introduir l'objectiu i amb el flash funcionant i vet aquí el resultat.


Hi havia un altar amb la imatge del sant més important i més miraculós del País Valencià: Sant Vicenç Ferrer.

Aquest Sant de l'ordre de predicadors dels dominics, l'ordre que van ser els defensors de la preservació de la fe, i gràcies a aquest sant va triomfar la voluntat del papa Luna al compromís de Casp.

Quan sant Vicenç Ferrer arribà a Morella , es va hospedar a la casa del carrer de la verge de Vallivana.La mestressa de la casa, estava molt joiosa de tenir el sant hospedat a casa seva, però veié que no tenia gaire cosa de menjar per oferir-li, degut a la gana que en aquell temps passaven, Aleshores va tenir la "brillant" idea de sacrificar el nadó que criava i cuinar-lo amb samfaina i baquetes, plat típic de Morella, (Conill amb caragols). Estaven tots els comensals reunits a taula, i en arribar la cassola la mestressa , va oferir el primer tast al sant, com corresponia per la categoria de l'homenatjat. Aquest de seguida es va adonar que allò era carn cristiana i va dir a la mestressa de la casa: "Què has fet desgraciada? Ací hi ha carn cristiana ". La mestressa de sobte es posà a plorar de forma desconsolada i Sant Vicenç va fer la senyal de la creu i els diferents trossos del nadó s'uniren com si mai hagueren estat separats, ressuscità amb un somriure enmig de la samfaina, i es posà a jugar. Tots els presents van donar gràcies a Déu i glorificaren la figura del sant.

Aquest fet miraculós el vaig tenir molt present en la meva vida. El vaig contar cents i cents de vegades, dient que gairebé havia estat testimoni del miracle , perquè havia dormit tot just davant per davant de la porta on va succeir.

Passà el temps i com sempre m'ha agradat els mites i les seves mitologies . Un dia llegint mites grecs en vaig trobar en la següent qüestió:

Licaó, rei de l'Arcadia, va voler posar a prova la clarividència de Zeus, com sabia Licaó que Zeus aniria a menjar a casa seva no tenint cap carn per oferir al déu, va matar i desquarterar el seu net Arcade i el va cuinar amb una saborosa salsa per a Zeus . Quan Zeus ho anava a menjar va notar de seguida que en aquell plat hi havia carn humana. Com es natural degut al caràcter de Zeus, aquest s'enfurismà i convertí a Licaó en llop. Després re composà el nadó el qual va ressuscitar enmig de les viandes. (diccionari de mitologia de Pierre Grimal)

dilluns, 15 de març del 2010

L'ENDEMÀ DE LA NEVADA


Aquestes fotografies són del dimarts 9 de març , després de la nevada . Així que m'he llevat per poder captar la sortida del sol amb neu.



A continuació he anat a caminar pels meus camins de sorra i tot estava glaçat. Gairebé em feia fresa de caminar per sobre la neu glaçada i amb por de caure.



En aquestes fotografies de la platja dóna la sensació d'estar en l'estepa siberiana.

divendres, 12 de març del 2010

LA CASA DELS GATS



Aquest gat que veieu tot arraulit el vaig veure el dimecres dia 10 quan tornava del meu camí de sorra matinal. Estava prop de la via del tren al costat del túnel de Montgat. El matí era fred i el gat s'escalfava amb un poc de raig de sol.

A prop d'ell n'hi havia un altre que travessava les vies del tren. Gairebé no vaig tenir temps de veure'l; per això no surt a la fotografia.

Un dels meus primers contactes amb els gats va ser a l'any 1968, quan vivia a Sants a casa de la meva tia. Cada diumenge anàvem a dinar a casa del meu cosí , que era molt més gran que jo i després de dinar sempre em quedava a enraonar i passar el diumenge amb la filla del meu cosí que teníem una edat més similar.

Com em trobava sol a la ciutat i tenia molts pocs amics , manllevava els amics de la meva cosina i així passava el diumenge amb bona companyia. Un dels dies ens vam reunir a una casa del barri del Clot i mai se m'ha oblidat.

La filla de la casa , una noia molt bonica que em deixar bocabadat, es deia Cecília, ens va fer entrar a la cas i.... Mai en ma vida he vists tants gats junts. a la sala que vam anar estava dividida en dues parts i separada per una reixa. Els gats es trobaven damunt del sofà, de les butaques, de les cadires, per terra ... Em van explicar que a la nit els tancaven a l'altre costat de la reixa i durant el dia els deixaven conviure amb la família. Tots els gats estaven llustrosos i pacífics. No sé perquè mai més vam tornar a aquella casa i això que jo em moria de ganes de poder veure un altre cop a la Cecília.

dijous, 11 de març del 2010

EL FINESTRÓ


Finestró.- m. Port eta exterior d'una finestra. / Batent, generalment de fusta, que serveix per a tapar la part vidriada de la porta d'un balcó, d'una finestra, etc. (diccionari IEC, 1995)

Avui dia a les construccions de cases noves ja no s'utilitzen els finestrons, porten persianes americanes, però en la meva infantesa vivia en una planta baixa i les finestres tenien finestrons, per poder enfosquir la sala.

Quan estava malalt era quan m'ho passava més bé. Em deixaven sol a l'habitació i amb els finestrons tancats de forma que només entrava un minúscul raig de llum.

L'habitació donava a un carrer prou concorregut i les ombres de les persones, els carros i altres vehicles quedaven reflexats al sostre de l'habitació. Jo quedava sorprès i meravellat i seguia els itineraris d'aquells objectes reflexats com si fos un filmació.

Quan més m'agradava era quan havia plogut i el carrer quedava enfangat i amb tolls d'aigua. Quan això ocorria i sortia el sol al matí podia veure al que anava en bicicleta, el que caminava de pressa a la feina, la dona amb el cistell de la compra, el carro del drapaire , etc .. en colors i complet ament definit. Aquest principi de la càmera fosca em sorprenia gratament. Aleshores si que ho gaudia.

dimecres, 10 de març del 2010

L'ANY PASSAT A MARIENBAD






Una de les meves pel·lícules mítiques d'un dels meus directors mítics . L'ANY PASSAT A MARIENBAD de Alain Resnais. Film que vaig visionar potser més d' onze vegades en la seva estrena. Moltes d'elles acompanyat per amics . Després comentàvem la pel·lícula. Totes les vegades les vaig visionar al cinema; buscant les diferents sales on estava programada la pel·lícula. Costava de trobar , perquè va ser una cinta poc comercial. Encara avui dia es pot dir que és una obra mestra.


¿Què és el que em va fer moure a visionar tantes vegades una pel·lícula tant lenta, amb uns jardins de perfecta geometria, una veu en off que es passa la major part del film descrivint el que l'espectador està veient. Una monotonia relaxant , a la vegada laberíntica , angoixant , sense sortida, atrapat dins de la pel·lícula , sense poder sortir?

Hi havia una fet de la pel·lícula que em va captivar totalment . Un joc. Un joc de palets o de cartes que em va tenir absorbit durant forces anys. Sempre volia jugar-hi. A vegades en un banc de la Rambla de Badalona, altres a un bar , a una cafeteria , a casa... Quan els cambrers em veien ja amagaven els escuradents , els companys s'amagaven de mi.

Aviat em vaig quedar sense contrincants , era tant el que vaig interioritzar aquest joc que encara avui dia no he trobat ningú que em pugui guanyar.

Fixeu-vos bé en l'escena a veure si sou capaços de guanyar-me. En quan us vegi començarà el joc.

dimarts, 9 de març del 2010

LA CACI


Cada dia al matí, una vegada ja ha sortit el sol, camino pel passeig de la platja.

Unes vegades vaig cap al nord i altres cap al sud. Si vaig cap al sud, quan he passat l'estació del tren, em trobo unes construccions d'habitatges nous que són el que es coneix com El Front Marítim.

Tota la platja de Badalona com la del Poble Nou van patir durant l'època de la industrialització l' ocupació del front marítim per fàbriques , la majoria contaminants. Ara amb l'especulació massiva de la construcció, els ajuntaments s'han dedicat a donar permís d'urbanitzar-ho, deixant algun petit testimoni històric de l'època de la industrialització.

Aquest és el cas de la fàbrica CACI ( Companyia auxiliar del comerç i la indústria). Una construcció de l'any 1899 per l'arquitecte Jaume Botey , el mateix arquitecte del Palau de Mar del port de Barcelona.

L' edifici ha tingut moltes hipotètiques destinacions , des d' una universitat a un hotel. Finalment s'ha establert que s'ubicarà el Museu del Còmic i de la Il·lustració. Està molt a prop de l'estació El Gorg de la L2 de metro. I també hi ha el projecte d' allargar dues estacions més el Trambesós fins arribà a l'entrada del mateix museu.

Esperem que sigui molt aviat una realitat.

dilluns, 8 de març del 2010

SETMANA D'ONADES


Aquesta setmana m'he dedicat a veure des de casa el mar encrespat i amb onades grandioses. El vent ha esta fort i els núvols han enfosquit el dia. He pogut caminar poc a la vora del mar. M'he passat la setmana viatjant en transport públic: autobús de Badalona i metro.



Cada dia m'agrada més el viatge subterrani. És el transport que em dóna una pau interior , puc llegir, pensar, somniar, observar la gent, els gestos, les mans... .Cada individu una història .Quantes històries podem reviure en un viatge en metro.


divendres, 5 de març del 2010

GAT DE TEULADA (2)

gat japonès

La Norma en pic arribava el bon temps ja no parava quieta a la meva habitació. És passava el dia per damunt de les teulades.

Jo mirava per la finestra i la veia tota estirada i pacífica damunt de les teules de la casa veïna, deixant-se escalfar pel sol de la primavera; les orenetes volejaven a prop d'ella i se les mirava de forma displicent i de cop: Zasssss¡¡¡ Oreneta que queia sota les seves urpes i amb les dents clavades.

Quan jo sortia de casa, ella m'acompanyava un bon troç de camí fins que s'acabaven les teulades,( mai va baixar al carrer). Quan tornava a casa, ja la veia que m'esperava i tots dos arribàvem junts , ella per dalt de les teulades i jo per baix, pels carrers del poble. A casa meva ja sabíen que arribava. La Norma s'encarregava de avisar-los.

Tot anava bé amb bona pau i harmonia fins que.....Un dia a la nit , en tornar a casa i voler-me posar al llit... Què veig¡¡¡

La gata i els seus cadells recent nascuts s'havien apoderat del meu llit i allí estaven sota el llençols i el parament brut de la placenta de la mare. Impossible ficar-se al llit.

Vaig haver de dormir a l'estora.

dijous, 4 de març del 2010

UN COUSCOUS DELICIÓS

Tajine

El passat divendres 26 de febrer vaig anar a degustar el couscous del restaurant Tuareg. És un restaurant de cuina marroquina on els propietaris són creients musulmans per la qual cosa no trobareu alcohol.

Plat de couscous
El couscous que vaig provar era de carn de vedella i verdures molt bo i a un preu econòmic. Tots els comensals de l'entorn eren argelins com els propietaris, Al cap d'una estona d'estar al restaurant i quan gairebé acabava el couscous va venir un client i amic del propietari que vam fer amistat el dia anterior. Em va recomanar un restaurant siri musulmà que ja ho comentaré un altre dia, en quan l'hagi visitat.
Leblansky prepara't a fer una excursió fins aquest restaurant a menjar una de les millors sèmoles.
Beguda a base de iogurt , ayran o laben
La beguda més adient per acompanyar el couscous és un beguda refrescant anomenada laben, la base de la qual és un iogurt salat i fresc. Aquesta beguda la trobem a restaurants turcs, marroquins, siris... I es pot comprar a una carniceria islàmica.
te verd amb menta i sucre

I res millor per concloure aquest bon àpat que un bon got de te verd amb menta i troç de coca de llanda feta de mel, fruits secs i sèmola.
Al que li agradi el couscous i vol estar en un ambient portuari i aventurer li recomano i molt aquest petit i senzill restaurant on trobareu un espai autèntic i sense sofisticacions.

dimecres, 3 de març del 2010

UN RESTAURANT ARGELÍ

Restaurant Tuareg, carrer del Cid 9, Raval

Dijous dia 25 de febrer sortí de casa amb la missió de fotografiar el Gat de Botero, i l'enclavament anterior d'aquesta escultura espectacular.
Havia de buscar el lloc exacte on estava situat el gat abans de ubicar-lo a la Rambla del Raval.
En arribar a les Drassanes m'assegué en un banc,que es trobava exactament en e l'indret d'on estava el famós gat i vaig fer les fotos, vaig rememora un moment els temps passats i... en consultà el rellotge marcava exactament les dotze del migdia , la meva hora de prendre un te verd.

En girar-me veig un restaurant que porta el nom de Tuareg. Aquest nom em portà a somniar en aventures pel desert i... vaig pensar "AVUI EM BEURE UN BON TE VERD"
Entrí al restaurant i demanà un te verd amb menta..
Quan aixeco la vista i miro al meu entorn em trobo en un local amb una decoració que em transportà a les ciutats del nord d'Àfrica. Aquells murals m'encisaven.



El te verd em va sentar molt bé , mirava l'entorn i veia el desert, les ciutats magrebins i una simpatia desbordant per part del personal del restaurant.

Una noia marroquina d'una bellesa exòtica deliciosa ( deuria ser de Tànger) em va dir :" viernes hacemos couscous"

Divendres ja tinc un lloc on dinar.

dimarts, 2 de març del 2010

SANT JUDES TADEU (2)

Església Parroquial Sant Pere de les Puel·les

Ja haviem visitat la imatge de Sant Judes Tadeu venerada a l'església de los PP Camilos. A poca distància del lloc hi ha una altra temple , l'església parroquial del barri de Sant Pere, fundada com a monestir femení l'any 945 . d.C.

En aquesta parròquia també es venera la imatge de Sant Judes Tadeu , però no sempre ha estat així. Aquest és un fet de fa pocs anys . Ara sembla que a l'església de Sant Pere hi ha una gran tradició en venerar a Sant Judes Tadeu, patró de les coses difícils. No has de fer res més que entrar a aquesta basílica, a mà dreta , i veuràs de seguida el sant envoltat de llànties votives enceses.

Imatge de Sant Judes Tadeu de l'església de Sant Pere de les Puel·les


Llànties votives en honor de Sant Judes Tadeu per les gràcies concedides

Ampliació del Palau de la Música ( aquí estaba ubicada l'església de Sant Francesc de Paula)


La imatge del sant que es venera a la parròquia de Sant Pere de les Puel·les prové de l'església de Sant Francesc de Paula, enderrocada per poder fer l'ampliació del Palau.
Per fi he pogut esbrinar el perquè hi ha tanta devoció al sant Judes Tadeu de la parròquia.
He demanat estampes a l'església però ja s'havien acabat , en quan en tinguin en compraré , ja que ultimament tinc molts compromisos.
Els goigs tampoc en tenen , així que només els podeu trobar virtualment.
Si voleu fer una pregària al sant , però no us podeu desplaçar us deixo un link on podreu des de casa encendre una llàntia i pregar perquè Sant Judes Tadeu us concedeixi la gràcia que voleu demanar, teniu en compte que és el patró de les causes impossibles.
En " los altares virtuales" trobareu també la novena que heu de seguir perquè s'us concedeixi la gràcia demanada.

dilluns, 1 de març del 2010

SEQÜÈNCIA SOLAR DEL 23 DE FEBRER DE 2010

A trenc d'alba 06:55
aurora 07:00
alba 07,10

alba 07,15
alba 07,20

alba 07,25

Comença el dia 07:30


Sèrie seqüencial de la sortida del sol des del trenc de l'alba fins a començar el dia.